SIGNIS

(Cast)

“Era un oasis tranquilo en un mundo de tragedia”
Marià Manent, El vel de Maia, 19 de enero de 1937

 

Montseny = mont [montaña] + signis [señal]

Cuando los romanos viajaban por el Mar Mediterráneo y avistaban el macizo del Montseny, éste le señalaba su proximidad a la ciudad de Barcelona.

Yo, siendo pequeña, avistaba el Montseny desde la casa de mis abuelos; estaba cerca y lejos, era eterno pero desconocido, como un tótem. Casi siempre lo pasaba de largo para recorrer montañas más altas, casi siempre le daba la espalda: prefería habitar la ciudad. Mi imaginario urbanita sobre el Montseny se reducía a los hayedos dorados por el otoño, a pixapins y buscadores de setas, a rostros arrugados de pastores que sólo existían en los libros de tapa dura.

SIGNIS, que proviene de sewk [seguir], atiende a un llamado ignorado desde la niñez. Es una travesía desesperada entre hilos y señales, un rizoma, una investigación etnográfica sin rigor que satisface la sed cosmopolita, la curiosidad por descubrir qué se esconde más allá del final de los caminos, dentro del bosque. Es una huida de la ciudad -y de una misma-, un choque, una confusión que deriva en bucle: la busca se vuelve proceso sin fin. Es un deambular motorizado, mediado por la captura de imágenes a través múltiples y diversas cámaras, carretes y sensores. A más fotografías, mayor comprensión del territorio.

Hasta que un día el tiempo lineal y productivo se deshizo frente a los castaños centenarios y a las historias de la guerra de la Lola de Cal Sant, también centenaria. Ese día el tiempo se volvió habitable y las vivencias perdurables para la memoria del corazón. Al final del camino lo que había era silencio. Ahora, las cimas del Montseny se han convertido en refugio, no ya de una guerra, sino de un mundo furioso y ruidoso que nos sacude cuando nos proponemos vivirlo en paz.

Ahora observo mi casa desde el Montseny, mi casa desde mi casa. Cuando me desplazo hacia el norte y lo dejo a mis espaldas, éste ya no me indica la cercanía a la ciudad condal, ahora me señala el hogar que dejas atrás cuando sales de viaje. Un lugar en el que ser fotógrafa.

*SIGNIS se inició en 2016, en el marco de terralab.cat. Durante ese año y el siguiente, alojados en la masia El Puig, se realizó un trabajo de campo intensivo. Pero el proyecto sigue a día de hoy y no se sabe cuándo acabará.

 

 

(Cat)

“Era un oasi tranquil en un mundo de tragedia”
Marià Manent, El vel de Maia, 19 de enero de 1937

Montseny = mont [muntanya] + signis [senyal]

Quan els romans viatjaven pel Mar Mediterrani i albiraven el massís del Montseny, aquest assenyalava la seva proximitat a la ciutat de Barcelona.

Jo, sent petita, albirava el Montseny des de la casa dels meus avis; era a prop i lluny, era etern però desconegut, com un tòtem. Gairebé sempre me’l passava de llarg per recórrer muntanyes més altes, gairebé sempre li donava l’esquena: preferia habitar la ciutat. El meu imaginari urbanita del Montseny es reduïa a les fagedes daurades per la tardor, a pixapins i boletaires, a rostres arrugats de pastors que només existien als llibres de tapa dura.

SIGNIS, que prové de sewk [seguir], atén una crida ignorada des de la infantesa. És una travessia desesperada entre fils i senyals, un rizoma, una investigació etnogràfica sense rigor que satisfà la set cosmopolita, la curiositat per descobrir què s’amaga més enllà del final dels camins, dins del bosc. És una fugida de la ciutat -i d’una mateixa-, un xoc, una confusió que deriva en bucle: la cerca es torna procés sense fi. És un deambular motoritzat a través de múltiples i diverses càmeres, rodets i sensors. Quantes més fotografies, major comprensió del territori.

Fins que un dia el temps lineal i productiu es va desfer davant dels castanyers centenaris i les històries de la guerra de la Lola de Cal Sant, també centenària. Aquest dia el temps es va tornar habitable i les vivències perdurables per a la memòria del cor. Al final del camí el que hi havia era silenci. Ara, els cims del Montseny han esdevingut refugi, no ja d’una guerra, sinó d’un món furiós i sorollós que ens sacseja quan ens proposem viure’l en pau.

Ara observo casa meva des del Montseny, casa meva des de casa meva. Quan em desplaço cap al nord i ho deixo al meu darrere, aquest ja no m’indica la proximitat a la ciutat comtal, ara m’assenyala la llar que deixes enrere quan surts de viatge. Un lloc on ser fotògrafa.

*SIGNIS es va iniciar el 2016, en el marc de terralab.cat. Durant aquest any i el següent, allotjats a la masia El Puig, es va realitzar un treball de camp intensiu. Però el projecte segueix obert i no se sap quan acabarà.

 

 

(Eng)

“It was a quiet oasis in a world of tragedy”.
Marià Manent, El vel de Maia, 19 January 1937

Montseny = mont [mountain] + signis [sign].

When the Romans travelled along the Mediterranean Sea and sighted the Montseny massif, it signalled its proximity to the city of Barcelona.

As a child, I used to see Montseny from my grandparents’ house; it was near and far, eternal but unknown, like a totem. I almost always passed it by to explore higher mountains, I almost always turned my back on it: I preferred to live in the city. My urban imaginary of the Montseny was reduced to golden beech forests in autumn, to pixapins and mushroom hunters, to the wrinkled faces of shepherds who only existed in hardcover books.

SIGNIS, which comes from sewk [to follow], answers a call ignored since childhood. It is a desperate journey among threads and signs, a rhizome, an ethnographic research without rigour that satisfies the cosmopolitan thirst, the curiosity to discover what is hidden beyond the end of the roads, inside the forest. It is an escape from the city – and from oneself -, a clash, a confusion that becomes a loop: the search becomes an endless process. It is a motorised wandering, filtered by the capture of images through multiple and diverse cameras, film and sensors. The more photographs, the greater the understanding of the territory.

Until one day linear and productive time fell apart in front of the centenary chestnut trees and the war stories of Lola de Cal Sant, also a centenarian. On that day, time became habitable and the experiences lasting for the memory of the heart. At the end of the road there was silence. Now, the summits of Montseny have become a refuge, no longer from a war, but from a furious and noisy world that shakes us when we try to live it in peace.

Now I observe my house from the Montseny, my house from my house. When I move towards the north and leave it behind me, it no longer shows me the closeness to the condal city, now it shows me the home you leave behind when you go on a trip. A place to be a photographer.

*SIGNIS began in 2016, within the framework of terralab.cat. During that year and the following one, staying at the masia El Puig, intensive fieldwork was carried out. But the project continues to this day and it is not known when it will end.